'La veu de la cantant sembla ben bé el ressò de la nostra consciència'

Un apunt sobre Pauline Viardot (1821-1910)

Article de Marc Heilbron

La invisibilització social de les dones en el món musical del segle XIX tenia una excepció: el teatre d'òpera. L'artifici, que està a la natura d'aquest gènere teatral, feia possible allò impossible dins de la reprimida societat burgesa del segle XIX: A l'òpera es visibilitzava el talent musical i dramàtic de les dones i allà podien obtenir un reconeixement social i artístic que molt difícilment trobarien en altres espais artístics. 

Pauline Viardot

Pauline Viardot

Era però un espai també molt delimitat pels homes: compositors, llibretistes i empresaris teatrals que deixaven a la dona un lloc molt acotat com a cantants. La seva podria haver estat la carrera d'una cantant més, però Pauline Viardot va trencar aquestes fronteres.

Havia nascut en una família dedicada en cos i ànima a l'òpera. El seu pare, Manuel Garcia, va ser un famós tenor de tècnica vocal molt reconeguda, que estrenà entre d'altres Il barbiere di Siviglia de Rossini, i a més també un notable compositor d'òpera. Es parla menys de la seva mare, però Joaquina Sitches (Briones, als escenaris) va ser també una molt bona cantant i Pauline va estar molt lligada a ella, perquè Manuel va morir quan ella tenia només onze anys. També els seus germans grans van destacar molt: Manuel Garcia jr, va escriure el tractat de cant més influent del segle XIX i Maria Malibran tot i morir molt jove, va tenir temps per convertir-se en un dels mites més grans del cant del segle XIX. 

Pauline, com la seva germana, va debutar als escenaris molt jove. Als setze anys a un recital a Bèlgica al costat de Maria i del seu segon marit, el violinista Charles Auguste de Beriot. La primera òpera completa cantada per Pauline va arribar el maig de 1839, a Londres, Desdemona de l'Otello de Rossini. Pocs mesos més tard va ser contractada al Théâtre Italien de París. Theophile Gautier va quedar entusiasmat per la seva interpretació, “un étoile de première grandeur” va escriure, comentant la seva interpretació. Louis Viardot era en aquell moment l'empresari del teatre i Pauline es va casar amb ell un any més tard. Louis no era un empresari de teatre convencional: historiador de l'art, hispanista, traductor i republicà convençut, moltes de les seves idees estètiques i polítiques va influir a Pauline, però també a la inversa, Pauline va exercir una notable influència en la trajectòria d'ell. No eren poques les cantants que arribades al matrimoni abandonaven la seva carrera artística. No va ser el seu cas: qui va abandonar la carrera d'empresari teatral va ser el seu marit.

Durant la dècada dels 40 i 50 del segle XIX la veu de la Viardot va ressonar a Madrid, Londres, Viena, Berlín, Praga i finalment l'any 1843 va signar un contracte que la portaria fins al Teatre Imperial de Sant Petersburg. L'estada a Rússia deixaria una empremta important en la seva carrera. L'entusiasme del públic rus va ser indescriptible, i més encara quan els va deixar bocabadats cantant en rus. Un admirador destacaria per sobre de tots els altres, l'escriptor Ivan Turgueniev que va acabar lligant la seva existència a la del matrimoni Viardot. De tornada a París, Meyerbeer, llavors el compositor d'òpera més popular de França, va escriure pensant en la seva veu un dels seus papers més emblemàtics: Fidès a Le prophète (1849).

Un cas diferent va ser el de Charles Gounod, la carrera del qual semblava estar adreçada cap a la música religiosa i que la influència de Pauline va fer que finalment es decantés per l'òpera. Gounod va escriure per ella Sapho (1851), que va aconseguir només un èxit relatiu, però suficient per fer un gir a la carrera de Gounod i que va lligar el nom de la Viardot a una de les grans pàgines del repertori de mezzosoprano l'ària “Ô ma lyre immortelle”. Va estrenar també la revisió de Berlioz (amb intervenció de la pròpia Pauline) del clàssic Orphée et Eurydice de Gluck que es va presentar al Théatre Lyrique, l'any 1859. Va tenir 4 fills dels quals Louise Pauline va ser  també una reconeguda compositora i Paul Viardot, un famós violinista. Paral·lelament, Pauline va desplegar una activitat compositiva cada cop més intensa.

Moltes cantants de l'època havien fet les seves incursions en el terreny de la composició. La mateixa Maria Malibran i abans que ella Isabel Colbran, per exemple, havien publicat cançons a París, però moltes menys ho va fer amb la continuïtat, la varietat de llengües i d'estils i amb el domini tècnic que va fer servir la Viardot. Cançons en francès, italià, alemany, castellà, rus, arranjaments per veu de sis mazurkes de Chopin, una Sonatina per violí i piano, Six morceaux pels mateixos instruments i un llarguíssim catàleg d'obres, arranjaments, cadències, etc. La retirada dels escenaris l'any 1863 no va ser del tot definitiva.

L'any 1870 va ser la primera intèrpret de l'estrena pública de la Rapsòdia de Contralt de Johannes Brahms, estrenada a Alemanya, durant els anys d'exili del matrimoni Viardot en oposició al govern de Napoleó III, i amb la presència constant d'Ivan Turgueniev que vivia al costat de casa seva. Aquests anys d'exili va donar fruits molt interessants en el terreny de la composició: operetes com Trop de femmes (1867), L'ogre (1868),  Le dernier sorcier (1869), totes elles amb llibret de Turgueniev, estrenades en l'espai privat de la casa dels Viardot a Baden Baden. De retorn a París, després de la caiguda de Napoleó III, va donar classes de cant al Conservatori de París i l'any 1873 va estrenar l'oratori Maria Magdalena de Jules Massenet.

La personalitat artística de Pauline Viardot va estar en el centre de la vida musical europea. La llista de personatges amb els quals es va relacionar i que van rebre l'influx de la seva personalitat és infinita. Des de Georges Sand, a qui va inspirar la novel·la Consuelo, a Liszt que va elogiar les seves composicions, Chopin amb qui compartia vetllades durant els anys de la seva relació amb Georges Sand, el dia a dia amb Turgueniev, Camille Saint-Saëns que li va dedicar la partitura de Samson et Dalila (que ella no va arribar a cantar) o una escena a la casa parisina de Pauline l'any 1860: Wagner, en ple procés compositiu del Tristany i Isolda, tocant al piano fragments de l'acte II, la Viardot cantant Isolda i Berlioz escoltant l'escena. 

Va sobreviure a tots, i encara l'any 1904, amb vuitanta-tres anys, va tenir temps d'estrenar una petita joia més a casa seva: Cendrillon.

La veu de la Viardot ressona encara a través de la seva pròpia música, de les músiques  que va donar a conèixer. De tot l'art que va crear i el que va inspirar. Sense que es puguin delimitar les fronteres.  

Marc Heilbron