Vespres d'Antiga

DIETERICH BUXTEHUDE

(1637 – 1707)

MEMBRA JESU NOSTRI PATIENTIS SANCTISSIMA

Los miembros santísimos de nuestro sufriente Jesús

Oratorio de la Pasión en siete cantatas

       I        Ad pedes

       II       Ad genua

       III     Ad manus

      IV       Ad latus

        V       Ad pectus

       VI       Ad cor

      VII      Ad faciem

Ensemble Instrumental

César Sánchez, Andrea Alvarado, Julia Álvaro                        violí 1

Verónica Furedi, Alfredo Jaime, Francisco Fernández              violí 2

Eugene Casimov                                                                  viola

Miguel Bonal                                                                        viola da gamba 1

Javier Fuentes                                                                      viola da gamba 2

Alba Villar                                                                            viola da gamba 4

Feliu Llobet                                                                          violoncel

Alberto Jara                                                                          contrabaix

Lourdes Pavia                                                                       tiorba

Jaime González Sierra                                                            orgue                     

Ensemble Vocal

Maëlys Robinne, Carol Sosa                                                       soprano 1

María de los Ángeles Novau, Míriam Trias                                soprano 2

David Sagastume, Sergio Monsalve, Diego Fuertes,              alto

Alberto Palacios, Josep Rovira, Luca Almiñana                      tenor

Miguel Callejas, Sergio Cerrillo, Jonathan Stuchbery             barítono

Dirección general: Manfredo Kraemer

Notes de Programa

Sergi Núñez, estudiant de Musicologia de l'Esmuc

            L’aportació musical de la figura de Dietrich Buxtehude (1637-1707) sempre ha estat fora de dubte. El seu ampli repertori de música sacra i de música per a orgue el consoliden com un compositor d’alta rellevància, que segueix sent força enregistrat i interpretat en l’actualitat i que en la seva època va influir notablement a la música del barroc. Durant la majoria de la seva vida professional, Buxtehude va ser mestre de capella a l'església de Santa Maria de Lübeck. Ostentant aquest càrrec, va esdevenir l’organista més reconegut de tot el nord d’Alemanya i va tenir una gran influència a les generacions posteriors de compositors. Tanta va ser, que fins i tot Johann Sebastian Bach, l’any 1703, va recórrer prop de 500 quilòmetres des d’Arnstadt fins a Lübeck per a poder observar com tocava l’orgue.

            Entrant més en detall en l’obra, Jesu Membra Nostri (el títol complet en llatí és Membra Jesu nostri patientis sanctissima) és un cicle de set cantates compostes l’any 1680 que simbolitzen les diferents parts del cos de Jesucrist crucificat: els peus, els genolls, les mans, els costats, el pit, el cor i la cara. A més, l’obra va ser dedicada a l’organista suec i mestre de capella Gustaf Düben i històricament ha estat reconeguda com el primer oratori luterà.

            Referent a la instrumentació, majoritàriament s’empra un cor a cinc veus amb dues sopranos, una contralt, un tenor i un baix i dos violins, a excepció de la sisena cantata, que consta de cinc violes de gambes. En relació a l’estructura, la majoria de les cantates solen tenir la següent: una introducció instrumental; un concert per al cor i el conjunt instrumental; tres àries que bé poden ser per a una o tres veus, seguides per un ritornello instrumental, és a dir una petita secció que va apareixent diverses vegades en l’obra just després de cada ària, i sol tancar cada cantata una repetició del concert.

            El text de totes les cantates provenen de dues fonts ben diferenciades. Per una banda, les àries prenen el text del poema medieval Salve Mundi Salutare, que tradicionalment havia estat atribuït a Bernat de Claravall (1090–1153) però recentment s’ha reconegut a Arnulf de Lovaina (c. 1200–1250) com el seu autor. Per altra banda, en canvi, cada cantata fa referències explícites de la part del cos que simbolitza a través de diversos textos de l’Antic Testament.

            Finalment, cal destacar l’estil musical que utilitza Buxtehude, derivat de l’estil concertant italià de l’època però que alhora manté la instrumentació pròpia de emprada al nord d’Europa al segle XVII.